Encara que sembli mentida, el film que ara us explico (amb les màxims ets i uts) es d’estrena. Guionistes, productors, o qui sigui: Ens estem quedant sense cap mena d’originalitat ? Tot, tot ha de ser tant obvi i suat ? Si us plau, no aneu a veure aquest film. No paga la pena ni tant sols baixar-ho d’internet.

Titol: Qüestió d’honor (Pride and Glory).

Protagonistes: Policia pare (Jon Voight). Policia fill “pse”  (Noah Emmerich). Policia fill bo (Edward Norton). Policia gendre dolent (Colin Farrell).

Sinopsi (de fet ho explico tot): Escena de futbol americà. Guanyen els “bons”. Trucada. Han caigut un grapat de polis. Escena del tiroteig. Fa fred. Escena hospital, tota la família hi es. El pare, els dos fills i el gendre. Gran desesperació. El pare demana al fill bo que ho investigui. El fill bo no podia viure en un altre lloc que no fos en un vaixell al riu. Fa el rol de policia que no ha superat una experiència anterior. Investigació. El bo sap castellà (no està demostrat que saber castellà et faci bo). Indicis de corrupció policial. Certificació de corrupció policial. Proper divorci (del bo). Dia de Nadal. Dona de policia (del pse) malalta de càncer. Situació tensa a taula (el pare es va de la llengua gracies a uns quants “bourbons”). Enterrament dels policies morts. Gaites. Doblegament de la bandera que cobreix el fèretre. Contactes entre germans. Mentides. Contactes patern filials. Trets. Els dolents son molt dolents. Coacció policial. Violència i extorsió per obtenir informació. Troben al dolent (el dolent havia d’explicar que tot es un muntatge de la policia, que manega tot el tràfic de drogues). Mor el dolent. Es obvi que el mata el policia dolent però fa semblar que hagi estat el bo. El policia fill “pse” (que és cap de comissaria, i no te res a veure amb la comissaria dels Mossos de les Corts) comença neteja. Periodista investiga. Policia netejat es suïcida. Assumptes interns. Declaració a mitges. Els policies dolents acusen al policia bo. La família intenta arreglar-ho. Mes violència. Revolta popular contra la policia. Baralla entre policia bo i policia dolent. Acaba amb un cop amb una bola de billar. Auto immolació. Germans marxen plegats. El pare i els dos fills entren als jutjats. Fi.

Agraïments :

• Àlex, l’home tranquil.
• Raimon, un terratrèmol.
• Bula, una mica de tot.
• Xavi, l’alcalde 2012.
• Isaac, alies DJ Rulos, alies Oriol, el nuvi.
• Marc, el guia. Ara ja estem MOLT malament.
• La meva família, per desfer-se de mi un cap de setmana.

Aeroport del Prat, divendres, 19:00. Ulleres fosques, gorra. Vaig d’incognit però no vegis com canto. Puntualment arriven els “d’Olesa”. El Marc fa les presentacions. De quatre noms, aconsegueixo retenir-ne un. Arriba l’Isaac. Cara de sorpresa al veurem. Checking. Control seguretat. No deixen passar un spray. Petita discussió. No passa. Caminada a una porta molt llunyana. Refrescs i primeres “birres”. Grup nombrós de gent (Galicia Senglars Tour). Melé i samarretes estripades. Per sort no pugen al nostre avió. Jardineres. Les maletes caben amb prou feines (perquè no fan una mica mes grossos aquest coi de compartiments !!!). Sortim puntuals. Pista 2/20 (la transversal). Els primers cinc minuts un sorollet de demarrer que intenta pujar els “flaps” o ves a saber que, neguiteja una mica. Viatge tranquil, sense turbulències. M’equivoco en el tercer sudoku. L’hostessa alta crec que es d’un país de l’est. El color blau de la low cost, “como que no”. Aterratge suau. De l’avio a la terminal caminant cent metres. Fa calor. Lloguem un monovolum de nom àrab que vol dir vermell. Es gris. Al volant, el Raimon. En un tres i no res som a Santiago. A l’entrada un Mc.Auto. Aparquem. Pujadeta. Rodetes de quatre troleys que sonen en el paviment. Sabem a on anem però no com arribar. Pregunten a una noia. La noia es catalana, però ens indica bé. Segueix fen calor. Arribem a l’hostal. Digne, cèntric. Repartiment d’habitacions (4+3).

Es tard i tenim gana. Primera parada birres, ribeiro, pop i croquetes. Quin pa més bo. Ens claven (per primera i última vegada). Voltem. Trobem un lloc on podem seure. Ribeiro i Valdeorras (?). Dos tipus d’empanada. Chicharrones. Més Ribeiro i un Alvarinho. Un taula d’ibèrics i un altre de formatges. Guanyen els primers per golejada. Tarta de Santiago. Cafès. Els dos primers Orujos. Passejada. No se com ni perquè tornem a l’hotel. Te un pati preciós. Surt un Orujo de color verd. “Prosinečki” ens porta un altre d’un altre tipus. Marxem. Passegem. Entrem i sortim de locals. Acabem a La Cueva. Cubates amb gust a cirera. En “Lois”, un tipus singular parlant en plural. Atac de singlot. Sortim esgraonadament. Es tard, molt tard. A dormir.

Avui, a nosaltres, només sortir de casa, ens assaltaran amb ofertes de tot tipus per comprar una rosa. En comprarem una, dos, tres, moltes, poques o cap, depèn. La tradició es la tradició.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data…

Però cada una que regalem hem de pensar que la rosa es el símbol d’avui, la llavor de demà.

No somniem passats
que el vent s’ha emportat
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà…
Cal que neixin flors a cada instant
Cal que neixin flors a cada instant

La típica passejada per mirar les parades de llibres comença a resultar massa incomoda a la nostra ciutat. Gent i més gent. Empentes, cops, ensopegades. Surts perquè has de sortir.

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se’n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

Quin llibre ens regalaran ? Aquell que ens agradaria ? Aquell que l’hi agradaria ? Aquell que l’hi agradaria que m’agrades ? Aquell que m’agrades que l’hi agrades ? Novel·la, poesia, assaig, divulgació. Sí, difícil ho es.

Com un llibre blanc on hi escric el meu nom,
com un llibre blanc, jo aquell mot, jo aquell mot.
Com una cançó, joc del so, joc del to,
com una cançó, jo l’acord, jo l’acord.

I perquè aquest any no canviem una mica ? Podem fer que elles ens regalin la rosa i nosaltres el llibre (opció tradicional-inversa) o llegim plegats una poesia i ……. (opció romàntica), o les dues coses.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Shirts in the closet, shoes in the hall
Mama’s in the kitchen, baby and all
Everything is everything
Everything is everything
But you’re missing

I mentre sentim a Bruce Springsteen cantant “Fourth of July, Asbury Park (Sandy)”, escoltem el teu orgue. Gracies, Danny.

Sandy, the waitress I was seein’ lost her desire for me,
I spoke with her last night, she said she won’t set herself on fire for me anymore,
She worked that joint under the boardwalk,
She was always the girl you saw boppin’ down the beach with the radio……

Tinc un amic, de bíblic nom, que es casa el mes de juny. Ara que ja es va apropant el dia, i va quedant menys temps per la espiritualitat i més per les preses, nervis i típiques bromes buides de contingut, deixo aquí un text de joia i reflexió.

Lectura del Càntic dels Càntics

Escolteu, sento la veu del meu estimat! Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons. El meu estimat corre com una gasela, com un cérvol jove. Ja és aquí fora, darrera la paret, mirant per la finestra, espiant per la gelosia.

El meu estimat em diu: “Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine. Coloma meva, que t’amagues dins les clivelles de la roca, i dins les escletxes dels espadats: deixa’m veure la teva cara, fes me sentir la teva veu, que la teva veu es dolça i la teva cara, bonica”.

El meu estimat és par a mi, i jo per a ell. Ell m’ha dit: “Porta’m com un segell en el cor, com un segell en el braç, que l’amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Els seus dards són fletxes enceses, ardents com les flames. Ni els oceans no són capaços d’apagar l’amor, totes les fonts dels rius no podrien ofegar lo”.

(Ct 2,8 10.14.16a;8,6-7a)

Però em pregunto, ha de demanar el passi de “pernocta” per poder anar a dormir a casa ?

PD: M’ha arribat un esborrany de la primera estrofa del nou himne d’infanteria :

Amor guerrero, vibra nuestras voces
Y de amor patrio henchido el barrigón
Entonemos el himno sacrosanto
Del Deber, de la Patria y del Horror !!!!!

Transcripció d’una conversa agafada amb un scanner fa cosa més o menys d’un mes (s’està treballant per treure el soroll de fons i poder ser emesa amb uns mínims de qualitat). Es creu que ell és diu José i ella Carme.