Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (i Part III)

Vuit del mati. Entra llum. Dormito. Es dura la derrota. Al meu costat, Cuca Canals. A les deu torna a entrar algú a llevar-nos. No fa tant bon dia. Esmorzem al bar adjunt. Markus 30 agafa el volant. Continuem el nostre petit tour pel sud de la “Costa da Morte”. Destí : Fisterra. A mig camí pugem al mirador d’Ezaro, per atzar. A prop hi ha un embassament, curiós, tant a prop del mar. No se perquè, em recorda una construcció franquista. Entrem a la Cee, a la vila. Arribem al cap de Fisterra. Coincidència o no, hem estat als dos llocs més visitats de Galícia. El far es petit i els espadats impressionants. Fa molt vent. Aquest cap no és el més occidental ni de la península ni de l’estat espanyol, i perquè es tan famós ?. El Bula ens porta els següents quilòmetres. No tenim gaire temps si volem veure la sortida de la F1. Plou una mica. Què és aquesta terra sense pluja ?. Arribem justos a Muxia. No hi ha chapapote. Entrem en un bar, ens han sobrat cinc minuts. Ritual del vermut. Les gambes no valen un rave. Ens quedem fins la pinya del Kovalainen. Cerquem un lloc per dinar. Volem arròs. No tenim sort. Potser millor. Clàssic “quelcom per picar” i de segon, casi tothom carn menys dos que demanen llobarro. Per les dimensions, hom diria que és tauró. El pa segueix sent boníssim. La meva costella, de grans dimensions, esta “tremenda” (7,5 €). La F1, avorrida. Nadal remunta un 4-0. Mirar el Livorno-Milan AC pot ser massa. Passejada fins una església (Santuari “da Barca”). Ens tombem en una pedra. Sense saber-ho estem a les pedres galleges mes famoses. Fotografies amb nocions bàsiques (regla dels terços). Un grup d’autòctons fan molta fressa. Continuem el passeig fins una creu a dalt d’un turó. Algú es queixa del trekking. La vista paga la pena. Tornem cap a Santiago. Condueixo jo. La segona no tira. Passem per Zas. Casi tothom dorm. Ultima passejada pel centre. Ja no fa tanta calor, ans al contrari, fresqueja. Hem deixat el monovolum tancat, però amb una porta oberta de bat a bat. Increïble. No hi falta res. Cap a Lavacolla, si el Marc no ho impedeix. Passen revista a la “furgo”. Checking i seguretat. Fa molta calor. Petites compres d’última hora. Sortim puntuals. Tres sudokus. Quina pena d’Interviu. Arribem abans d’hora. El vent de cua. Aterrem per on ens varem enlairar (2/20). Acomiadaments. Son tres quarts de dotze. M’apropen a casa. Gracies.

Agraïments :

• Àlex, l’home tranquil.
• Raimon, un terratrèmol.
• Bula, una mica de tot.
• Xavi, l’alcalde 2012.
• Isaac, alies DJ Rulos, alies Oriol, el nuvi.
• Marc, el guia. Ara ja estem MOLT malament.
• La meva família, per desfer-se de mi un cap de setmana.

De bíblic nom

Tinc un amic, de bíblic nom, que es casa el mes de juny. Ara que ja es va apropant el dia, i va quedant menys temps per la espiritualitat i més per les preses, nervis i típiques bromes buides de contingut, deixo aquí un text de joia i reflexió.

Lectura del Càntic dels Càntics

Escolteu, sento la veu del meu estimat! Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons. El meu estimat corre com una gasela, com un cérvol jove. Ja és aquí fora, darrera la paret, mirant per la finestra, espiant per la gelosia.

El meu estimat em diu: “Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine. Coloma meva, que t’amagues dins les clivelles de la roca, i dins les escletxes dels espadats: deixa’m veure la teva cara, fes me sentir la teva veu, que la teva veu es dolça i la teva cara, bonica”.

El meu estimat és par a mi, i jo per a ell. Ell m’ha dit: “Porta’m com un segell en el cor, com un segell en el braç, que l’amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Els seus dards són fletxes enceses, ardents com les flames. Ni els oceans no són capaços d’apagar l’amor, totes les fonts dels rius no podrien ofegar lo”.

(Ct 2,8 10.14.16a;8,6-7a)

Benvinguda

He obert aquest bloc per varies raons. La primera i mes fonamental es perquè sense un bloc no ets ningú (i dubto si ara que ja el tinc soc algú). La segona, tercera, quarta i potser la cinquena raó es per tenir un lloc on poder escriure alguna cosa, sense haver de preocupar-me de guardar-la, endreçar-la i/o llançar-la. Soc plenament conscient de la responsabilitat que assumeixo en aquest acte i dels costos inherents a haver de moderar, centenars o fins i tot milers de comentaris, però ho faré des de l’esperit de servei que sempre ens (a qui ?) a caracteritzat.

El títol es massa ambiciós o pedant o ambiciós i pedant. He cercat una definició del verb pensar i m’ha sortit això : “Copsar intel·lectualment, conscientment, exercir l’home la facultat de jutjar, d’abstreure, de fer inferències, etc. Es contraposa a sentir, o copsar simplement amb els sentits, i àdhuc, en l’home, a percebre ” (http://www.enciclopedia.cat/). Ja ho començo a trobar tot una mica massa complicat però es farà el que es pugui, i sinó podem pensar en veu ALTA, ho farem XIUXIUEJANT, o amb veu GREU, o amb tant sols un FIL de veu. Sigui com sigui escriurem una mica a veure que surt, criticarem, farem juguesques i direm el que ens sembli, que d’això es tracta.