Reivindico

Gràcies. Moltes gràcies, Sr. Rodríguez. La seva excentricitat a l’hora d’escollir el cap del ministeri de Defensa ha estat un dels millors regals que hem rebut últimament. Potser és tracti d’una maniobra de distracció perquè tots plegats mirem cap un altre cantó. Ha estat original, com també ho va estar el Sr. González posant un català, alcalde del Cap i Casal, en el mateix ministeri sense haver fet el servei militar (recordo que anys mes tard va jurar bandera). Els moderns diuen que això que ha fet és un signe de normalitat. Doncs perfecte, però ….. ara ens toca reivindicar. Reivindico que les dones ens escoltin totes aquelles històries (de la “puta mili”) que es van negar en el seu moment a escoltar. Si es van lliurar de fer-la, d’això no es poden escapar. Reivindico treure la pols a aquelles paraules que tant “estimàvem” i que s’han vist arraconades pel temps, el progressisme i la modernitat, paraules tan riques en sonoritat com “bocacha apagallamas” o paraules que ens omplen de records com “imaginaria” o “fagina” o “bromuro”. Buf. Reivindico que es donin cursets obligatoris de reciclatge militar a dones progressistes i/o feministes, objectors de consciència, “excedentes de cupo”, inútils, i d’altres “nenazas”, que no van poder gaudir d’una formació castrense adequada. I tot això ho dic sense cap acritud. Respecto a la nova ministra i sé que de seguida s’ha posat a treballar (vol fer coincidir la desfilada del “Dia de las Fuerzas Armadas” amb la passarel·la Cibeles, entre d’altres iniciatives) i des d’aquest humil observatori l’hi desitjo molta sort.

Però em pregunto, ha de demanar el passi de “pernocta” per poder anar a dormir a casa ?

PD: M’ha arribat un esborrany de la primera estrofa del nou himne d’infanteria :

Amor guerrero, vibra nuestras voces
Y de amor patrio henchido el barrigón
Entonemos el himno sacrosanto
Del Deber, de la Patria y del Horror !!!!!

Formes, fons

L’altre dia sopant de règim (i quin sopar, ja m’està bé això del règim) després de fer un petit repàs de l’actualitat política, l’hi vaig preguntar a la nostra amfitriona si sabia com es jugava al “pito pito colorito” en català i ràpidament em va dir “vint-i-set, el pet i el cagarret”. Doncs aquí queda.

M’ha sobtat molt que en mig de la discussió de les possibles solucions per pal·liar la sequera que tenim darrerament a Barcelona i tota la seva àrea metropolitana que fins i tot sortís el president de l’Institut d’Estudis Catalans per corregir al Conseller Baltasar en que la única paraula per definir el portar aigua d’un lloc a un altre es diu transvasament i no pas “captació puntual i reversible” i d’altres que s’han escoltat aquest dies. Què ens està passant ? Ens dediquem a perdre el temps ara en qüestions “col·laterals” que serveixen com a petites cortines de fum per amagar la realitat. Trobo que el president de l’IEC, en aquest cas hauria d’haver declinat respondre a la qüestió a no ser que per sorpresa de tothom ens informés que si premsàvem el seu fantàstic diccionari sortiria aigua a dojo.

Ja fa un temps que ens dediquem més a la forma, que ja esta bé que es guardi, que no pas al fons. Destinen massa recursos a les “formes” sense tenir solucionat el fons. Ens comportem com a nou rics. Diem que el foie a sobre d’un filet es excel·lent però no sabem distingir si una patata esta ben bullida o no. Ui, ara em ve al cap la preciosa catifa verda que van posar a les vies del tramvia i no hi trobo relació.

Per cert, el llobarro estava per llepar-s’hi els dits.