Quasi, quasi, sense voler, diumenge, vaig estar a l’alçada del Ferran Adrià. M’explicaré. Tinc un “pernilet” (sic) que esta a les acaballes i ja fa de mal tallar. Per aprofitar aquells trossos tan difícils, vaig decidir fer croquetes. Feia anys i panys que no en feia. I es va notar. Després de tallar la quantitat que vaig creure oportuna, vaig rescatar un petit electrodomèstic que feia molt, molt temps que no feia servir : la picadora “Moulinex”. I vaig tenir sort, funcionava!!!!!. Bé, un cop esmicolat el pernil, vaig començar a fer la beixamel tot i traient el cap de la cuina per veure la cursa de MotoGp. La faig “a la meva manera”, una mica d’oli, farina i llet , i ….. alguna cosa mes. Em va sortir lligada, vaig barrejar-ho amb el pernil picat, i a reposar.
Ja ben entrada la tarda, vaig començar a donar forma a les croquetes i em vaig adonar que estava molt a prop del reputat cuiner, ja que la massa sense arribar a ser liquida, diguem que era massa “dúctil i mal·leable”. Vaig fer el que vaig poder per que quedessin formes al mes semblant a croquetes i les vaig deixar llestes per fregir. Després de la fregida, de forma, van quedar un trenta per cent acceptable, la resta, a mig camí entre la “esferificació” i la famosa “croqueta líquida”. Diuen que dels errors s’aprèn. El problema es no saber si l’error es cometre diferents equivocacions en l’elaboració o l’error esta en posar-s’hi a fer-les.
Tenien bon gust, però.
