Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (i Part III)

Vuit del mati. Entra llum. Dormito. Es dura la derrota. Al meu costat, Cuca Canals. A les deu torna a entrar algú a llevar-nos. No fa tant bon dia. Esmorzem al bar adjunt. Markus 30 agafa el volant. Continuem el nostre petit tour pel sud de la “Costa da Morte”. Destí : Fisterra. A mig camí pugem al mirador d’Ezaro, per atzar. A prop hi ha un embassament, curiós, tant a prop del mar. No se perquè, em recorda una construcció franquista. Entrem a la Cee, a la vila. Arribem al cap de Fisterra. Coincidència o no, hem estat als dos llocs més visitats de Galícia. El far es petit i els espadats impressionants. Fa molt vent. Aquest cap no és el més occidental ni de la península ni de l’estat espanyol, i perquè es tan famós ?. El Bula ens porta els següents quilòmetres. No tenim gaire temps si volem veure la sortida de la F1. Plou una mica. Què és aquesta terra sense pluja ?. Arribem justos a Muxia. No hi ha chapapote. Entrem en un bar, ens han sobrat cinc minuts. Ritual del vermut. Les gambes no valen un rave. Ens quedem fins la pinya del Kovalainen. Cerquem un lloc per dinar. Volem arròs. No tenim sort. Potser millor. Clàssic “quelcom per picar” i de segon, casi tothom carn menys dos que demanen llobarro. Per les dimensions, hom diria que és tauró. El pa segueix sent boníssim. La meva costella, de grans dimensions, esta “tremenda” (7,5 €). La F1, avorrida. Nadal remunta un 4-0. Mirar el Livorno-Milan AC pot ser massa. Passejada fins una església (Santuari “da Barca”). Ens tombem en una pedra. Sense saber-ho estem a les pedres galleges mes famoses. Fotografies amb nocions bàsiques (regla dels terços). Un grup d’autòctons fan molta fressa. Continuem el passeig fins una creu a dalt d’un turó. Algú es queixa del trekking. La vista paga la pena. Tornem cap a Santiago. Condueixo jo. La segona no tira. Passem per Zas. Casi tothom dorm. Ultima passejada pel centre. Ja no fa tanta calor, ans al contrari, fresqueja. Hem deixat el monovolum tancat, però amb una porta oberta de bat a bat. Increïble. No hi falta res. Cap a Lavacolla, si el Marc no ho impedeix. Passen revista a la “furgo”. Checking i seguretat. Fa molta calor. Petites compres d’última hora. Sortim puntuals. Tres sudokus. Quina pena d’Interviu. Arribem abans d’hora. El vent de cua. Aterrem per on ens varem enlairar (2/20). Acomiadaments. Son tres quarts de dotze. M’apropen a casa. Gracies.

Agraïments :

• Àlex, l’home tranquil.
• Raimon, un terratrèmol.
• Bula, una mica de tot.
• Xavi, l’alcalde 2012.
• Isaac, alies DJ Rulos, alies Oriol, el nuvi.
• Marc, el guia. Ara ja estem MOLT malament.
• La meva família, per desfer-se de mi un cap de setmana.

Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (Part II – El Partit -)

Deportivo – FC Barcelona
Estadi de Riazor
26.04.2008 20:00

Imatge del partit

Marcador final

2 – 0

Resum del partit : Pinto debuta.
Opinió : NS/NC

“Sort que no estem tan malament”

Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (Part II)

Quarts d’onze del matí. Algú entra i ens desperta. Diu que es més tard. Al carrer hi ha molt poc soroll i molta llum. Dia esplèndid. Costa llevar-se. Dutxa. Per grupets anem a esmorzar. Algú tanca la porta de l’habitació. Dos es queden a fora amb la tovallola enrotllada. Segueix fent calor. Viatgem com maletes, si no ho varem fer allà, ara farem una mica de “cultureta”. Visita a la catedral (oficial i wiki) que no es pot dir ni que sigui medieval ni renaixentista ni barroca, es com un “pica-pica de primer”. Plaça del Obradoiro. Passegem pels carrers cèntrics. Es agradable. Descansem. Compren imans. El Xavi està en stand-by. El Marc s’ha posat la samarreta del Barça. Cap a les dues marxem a la costa. DJ Rulos al volant. La última fila del monovolum es molt estreta. Arribem a Noia, a la ria de Muros i Noia. Estan de festes. La marea està baixa. La imatge de la verge del timpà de l’església de Santa María a Nova no se a qui em recorda. Es tard però aquí “tot esta obert les vint-i-quatre hores”. Al primer lloc tenen la cuina tancada. Al segon ens admeten. El fantasma del “paellador” s’ha esvaït. Queden poques hores pel partit (buf, quina excusa). Pop, cloïsses, croquetes. El pa segueix sent boníssim. Aigua, cervesa i ribeiro. Carn de segon. Pocs postres. Cafès i chupito. El cambrer ens acompanya.
- Gracias.
- A ti.
- No a ti, gracias a ti.
Conversa antològica del propietari del local amb el Raimon (d’aquí surt el títol). Continuem camí cap a ….. Muros (per cert, declarada “Conjunto Histórico-Artístico” l’any 1970). L’Oriol al volant. Per la AC-550, anem vorejant la ria. Arribem a destí i cerquem una casa rural penjada a la muntanya. Utilitzem el comodí de la trucada, però no hi ha sort. No hi ha lloc. Tornem al poble. Pensió davant del poble. Distribució 3-2-2. Des del llit, la ria als peus. Descansem. Hora del partit (hi haurà un post específic). Anem a veure’l a la pseudo-penya del Barça del poble. Millor picar que patir. La “grada jove” no arrenca. Desastre d’equip. Acaba el partit. Encara es de dia. La venjança es anar de tapes a la penya contraria. El resultat de les tapes va a l’inrevés que el del partit. No hi ha color. Canviem. Pernil Ibèric. Tornem a canviar. Acabem a la plaça Porta da Vila. La truita de patates boníssima. Fan mes futbol – corren com esperitats – i acabem mirant mig partit dels Lakers. El Gasol ja ha aprés a tirar tirs lliures. No anem a Louro. Llàstima. Marxem a dormir d’hora.