Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (i Part III)

Vuit del mati. Entra llum. Dormito. Es dura la derrota. Al meu costat, Cuca Canals. A les deu torna a entrar algú a llevar-nos. No fa tant bon dia. Esmorzem al bar adjunt. Markus 30 agafa el volant. Continuem el nostre petit tour pel sud de la “Costa da Morte”. Destí : Fisterra. A mig camí pugem al mirador d’Ezaro, per atzar. A prop hi ha un embassament, curiós, tant a prop del mar. No se perquè, em recorda una construcció franquista. Entrem a la Cee, a la vila. Arribem al cap de Fisterra. Coincidència o no, hem estat als dos llocs més visitats de Galícia. El far es petit i els espadats impressionants. Fa molt vent. Aquest cap no és el més occidental ni de la península ni de l’estat espanyol, i perquè es tan famós ?. El Bula ens porta els següents quilòmetres. No tenim gaire temps si volem veure la sortida de la F1. Plou una mica. Què és aquesta terra sense pluja ?. Arribem justos a Muxia. No hi ha chapapote. Entrem en un bar, ens han sobrat cinc minuts. Ritual del vermut. Les gambes no valen un rave. Ens quedem fins la pinya del Kovalainen. Cerquem un lloc per dinar. Volem arròs. No tenim sort. Potser millor. Clàssic “quelcom per picar” i de segon, casi tothom carn menys dos que demanen llobarro. Per les dimensions, hom diria que és tauró. El pa segueix sent boníssim. La meva costella, de grans dimensions, esta “tremenda” (7,5 €). La F1, avorrida. Nadal remunta un 4-0. Mirar el Livorno-Milan AC pot ser massa. Passejada fins una església (Santuari “da Barca”). Ens tombem en una pedra. Sense saber-ho estem a les pedres galleges mes famoses. Fotografies amb nocions bàsiques (regla dels terços). Un grup d’autòctons fan molta fressa. Continuem el passeig fins una creu a dalt d’un turó. Algú es queixa del trekking. La vista paga la pena. Tornem cap a Santiago. Condueixo jo. La segona no tira. Passem per Zas. Casi tothom dorm. Ultima passejada pel centre. Ja no fa tanta calor, ans al contrari, fresqueja. Hem deixat el monovolum tancat, però amb una porta oberta de bat a bat. Increïble. No hi falta res. Cap a Lavacolla, si el Marc no ho impedeix. Passen revista a la “furgo”. Checking i seguretat. Fa molta calor. Petites compres d’última hora. Sortim puntuals. Tres sudokus. Quina pena d’Interviu. Arribem abans d’hora. El vent de cua. Aterrem per on ens varem enlairar (2/20). Acomiadaments. Son tres quarts de dotze. M’apropen a casa. Gracies.

Agraïments :

• Àlex, l’home tranquil.
• Raimon, un terratrèmol.
• Bula, una mica de tot.
• Xavi, l’alcalde 2012.
• Isaac, alies DJ Rulos, alies Oriol, el nuvi.
• Marc, el guia. Ara ja estem MOLT malament.
• La meva família, per desfer-se de mi un cap de setmana.

Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (Part II - El Partit -)

Deportivo - FC Barcelona
Estadi de Riazor
26.04.2008 20:00

Imatge del partit

Marcador final

2 - 0

Resum del partit : Pinto debuta.
Opinió : NS/NC

“Sort que no estem tan malament”

Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (Part II)

Quarts d’onze del matí. Algú entra i ens desperta. Diu que es més tard. Al carrer hi ha molt poc soroll i molta llum. Dia esplèndid. Costa llevar-se. Dutxa. Per grupets anem a esmorzar. Algú tanca la porta de l’habitació. Dos es queden a fora amb la tovallola enrotllada. Segueix fent calor. Viatgem com maletes, si no ho varem fer allà, ara farem una mica de “cultureta”. Visita a la catedral (oficial i wiki) que no es pot dir ni que sigui medieval ni renaixentista ni barroca, es com un “pica-pica de primer”. Plaça del Obradoiro. Passegem pels carrers cèntrics. Es agradable. Descansem. Compren imans. El Xavi està en stand-by. El Marc s’ha posat la samarreta del Barça. Cap a les dues marxem a la costa. DJ Rulos al volant. La última fila del monovolum es molt estreta. Arribem a Noia, a la ria de Muros i Noia. Estan de festes. La marea està baixa. La imatge de la verge del timpà de l’església de Santa María a Nova no se a qui em recorda. Es tard però aquí “tot esta obert les vint-i-quatre hores”. Al primer lloc tenen la cuina tancada. Al segon ens admeten. El fantasma del “paellador” s’ha esvaït. Queden poques hores pel partit (buf, quina excusa). Pop, cloïsses, croquetes. El pa segueix sent boníssim. Aigua, cervesa i ribeiro. Carn de segon. Pocs postres. Cafès i chupito. El cambrer ens acompanya.
- Gracias.
- A ti.
- No a ti, gracias a ti.
Conversa antològica del propietari del local amb el Raimon (d’aquí surt el títol). Continuem camí cap a ….. Muros (per cert, declarada “Conjunto Histórico-Artístico” l’any 1970). L’Oriol al volant. Per la AC-550, anem vorejant la ria. Arribem a destí i cerquem una casa rural penjada a la muntanya. Utilitzem el comodí de la trucada, però no hi ha sort. No hi ha lloc. Tornem al poble. Pensió davant del poble. Distribució 3-2-2. Des del llit, la ria als peus. Descansem. Hora del partit (hi haurà un post específic). Anem a veure’l a la pseudo-penya del Barça del poble. Millor picar que patir. La “grada jove” no arrenca. Desastre d’equip. Acaba el partit. Encara es de dia. La venjança es anar de tapes a la penya contraria. El resultat de les tapes va a l’inrevés que el del partit. No hi ha color. Canviem. Pernil Ibèric. Tornem a canviar. Acabem a la plaça Porta da Vila. La truita de patates boníssima. Fan mes futbol - corren com esperitats - i acabem mirant mig partit dels Lakers. El Gasol ja ha aprés a tirar tirs lliures. No anem a Louro. Llàstima. Marxem a dormir d’hora.

Sudamericans, magrebins, fills de …. i castellans. (Part I)

Aeroport del Prat, divendres, 19:00. Ulleres fosques, gorra. Vaig d’incognit però no vegis com canto. Puntualment arriven els “d’Olesa”. El Marc fa les presentacions. De quatre noms, aconsegueixo retenir-ne un. Arriba l’Isaac. Cara de sorpresa al veurem. Checking. Control seguretat. No deixen passar un spray. Petita discussió. No passa. Caminada a una porta molt llunyana. Refrescs i primeres “birres”. Grup nombrós de gent (Galicia Senglars Tour). Melé i samarretes estripades. Per sort no pugen al nostre avió. Jardineres. Les maletes caben amb prou feines (perquè no fan una mica mes grossos aquest coi de compartiments !!!). Sortim puntuals. Pista 2/20 (la transversal). Els primers cinc minuts un sorollet de demarrer que intenta pujar els “flaps” o ves a saber que, neguiteja una mica. Viatge tranquil, sense turbulències. M’equivoco en el tercer sudoku. L’hostessa alta crec que es d’un país de l’est. El color blau de la low cost, “como que no”. Aterratge suau. De l’avio a la terminal caminant cent metres. Fa calor. Lloguem un monovolum de nom àrab que vol dir vermell. Es gris. Al volant, el Raimon. En un tres i no res som a Santiago. A l’entrada un Mc.Auto. Aparquem. Pujadeta. Rodetes de quatre troleys que sonen en el paviment. Sabem a on anem però no com arribar. Pregunten a una noia. La noia es catalana, però ens indica bé. Segueix fen calor. Arribem a l’hostal. Digne, cèntric. Repartiment d’habitacions (4+3).

Es tard i tenim gana. Primera parada birres, ribeiro, pop i croquetes. Quin pa més bo. Ens claven (per primera i última vegada). Voltem. Trobem un lloc on podem seure. Ribeiro i Valdeorras (?). Dos tipus d’empanada. Chicharrones. Més Ribeiro i un Alvarinho. Un taula d’ibèrics i un altre de formatges. Guanyen els primers per golejada. Tarta de Santiago. Cafès. Els dos primers Orujos. Passejada. No se com ni perquè tornem a l’hotel. Te un pati preciós. Surt un Orujo de color verd. “Prosinečki” ens porta un altre d’un altre tipus. Marxem. Passegem. Entrem i sortim de locals. Acabem a La Cueva. Cubates amb gust a cirera. En “Lois”, un tipus singular parlant en plural. Atac de singlot. Sortim esgraonadament. Es tard, molt tard. A dormir.

Lyric Collage (II)

Avui, a nosaltres, només sortir de casa, ens assaltaran amb ofertes de tot tipus per comprar una rosa. En comprarem una, dos, tres, moltes, poques o cap, depèn. La tradició es la tradició.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data…

Però cada una que regalem hem de pensar que la rosa es el símbol d’avui, la llavor de demà.

No somniem passats
que el vent s’ha emportat
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà…
Cal que neixin flors a cada instant
Cal que neixin flors a cada instant

La típica passejada per mirar les parades de llibres comença a resultar massa incomoda a la nostra ciutat. Gent i més gent. Empentes, cops, ensopegades. Surts perquè has de sortir.

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se’n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.

Quin llibre ens regalaran ? Aquell que ens agradaria ? Aquell que l’hi agradaria ? Aquell que l’hi agradaria que m’agrades ? Aquell que m’agrades que l’hi agrades ? Novel·la, poesia, assaig, divulgació. Sí, difícil ho es.

Com un llibre blanc on hi escric el meu nom,
com un llibre blanc, jo aquell mot, jo aquell mot.
Com una cançó, joc del so, joc del to,
com una cançó, jo l’acord, jo l’acord.

I perquè aquest any no canviem una mica ? Podem fer que elles ens regalin la rosa i nosaltres el llibre (opció tradicional-inversa) o llegim plegats una poesia i ……. (opció romàntica), o les dues coses.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Danny Federici In Memoriam

Shirts in the closet, shoes in the hall
Mama’s in the kitchen, baby and all
Everything is everything
Everything is everything
But you’re missing

Dijous passat, dia 17 va morir a New York, Danny Federici, teclista de la E Stret Band. Va ser un dels membres menys “mediàtics” de la banda. Els guitarres i els baixos es belluguen, el saxofonista, impressiona i, el bateria i ell, al tenir una posició estàtica eren “menys” coneguts, tot i que el bateria al estar al centre de l’escenari adquireix una mica més de protagonisme. Ens queden les gravacions. Perdem els seus directes. La E Street Band, segur que ja no serà el mateix sense ell, però la banda de la setmana passada no era la mateixa que el mes passat ni la de l’any passat ni de la dècada passada. Tot té el seu moment, podrem discutir si pitjor o millor. Ell no hi serà però el seu esperit els hi rondarà molt.

I mentre sentim a Bruce Springsteen cantant “Fourth of July, Asbury Park (Sandy)”, escoltem el teu orgue. Gracies, Danny.

Sandy, the waitress I was seein’ lost her desire for me,
I spoke with her last night, she said she won’t set herself on fire for me anymore,
She worked that joint under the boardwalk,
She was always the girl you saw boppin’ down the beach with the radio……

De bíblic nom

Tinc un amic, de bíblic nom, que es casa el mes de juny. Ara que ja es va apropant el dia, i va quedant menys temps per la espiritualitat i més per les preses, nervis i típiques bromes buides de contingut, deixo aquí un text de joia i reflexió.

Lectura del Càntic dels Càntics

Escolteu, sento la veu del meu estimat! Mireu com ve, trescant per les muntanyes, saltant pels turons. El meu estimat corre com una gasela, com un cérvol jove. Ja és aquí fora, darrera la paret, mirant per la finestra, espiant per la gelosia.

El meu estimat em diu: “Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, i vine. Coloma meva, que t’amagues dins les clivelles de la roca, i dins les escletxes dels espadats: deixa’m veure la teva cara, fes me sentir la teva veu, que la teva veu es dolça i la teva cara, bonica”.

El meu estimat és par a mi, i jo per a ell. Ell m’ha dit: “Porta’m com un segell en el cor, com un segell en el braç, que l’amor és inflexible com la mort, la passió és forta com el país dels morts. Els seus dards són fletxes enceses, ardents com les flames. Ni els oceans no són capaços d’apagar l’amor, totes les fonts dels rius no podrien ofegar lo”.

(Ct 2,8 10.14.16a;8,6-7a)

Reivindico

Gràcies. Moltes gràcies, Sr. Rodríguez. La seva excentricitat a l’hora d’escollir el cap del ministeri de Defensa ha estat un dels millors regals que hem rebut últimament. Potser és tracti d’una maniobra de distracció perquè tots plegats mirem cap un altre cantó. Ha estat original, com també ho va estar el Sr. González posant un català, alcalde del Cap i Casal, en el mateix ministeri sense haver fet el servei militar (recordo que anys mes tard va jurar bandera). Els moderns diuen que això que ha fet és un signe de normalitat. Doncs perfecte, però ….. ara ens toca reivindicar. Reivindico que les dones ens escoltin totes aquelles històries (de la “puta mili”) que es van negar en el seu moment a escoltar. Si es van lliurar de fer-la, d’això no es poden escapar. Reivindico treure la pols a aquelles paraules que tant “estimàvem” i que s’han vist arraconades pel temps, el progressisme i la modernitat, paraules tan riques en sonoritat com “bocacha apagallamas” o paraules que ens omplen de records com “imaginaria” o “fagina” o “bromuro”. Buf. Reivindico que es donin cursets obligatoris de reciclatge militar a dones progressistes i/o feministes, objectors de consciència, “excedentes de cupo”, inútils, i d’altres “nenazas”, que no van poder gaudir d’una formació castrense adequada. I tot això ho dic sense cap acritud. Respecto a la nova ministra i sé que de seguida s’ha posat a treballar (vol fer coincidir la desfilada del “Dia de las Fuerzas Armadas” amb la passarel·la Cibeles, entre d’altres iniciatives) i des d’aquest humil observatori l’hi desitjo molta sort.

Però em pregunto, ha de demanar el passi de “pernocta” per poder anar a dormir a casa ?

PD: M’ha arribat un esborrany de la primera estrofa del nou himne d’infanteria :

Amor guerrero, vibra nuestras voces
Y de amor patrio henchido el barrigón
Entonemos el himno sacrosanto
Del Deber, de la Patria y del Horror !!!!!

Lyric Collage

Transcripció d’una conversa agafada amb un scanner fa cosa més o menys d’un mes (s’està treballant per treure el soroll de fons i poder ser emesa amb uns mínims de qualitat). Es creu que ell és diu José i ella Carme.

Ell.- Yo y tú
Tú y yo
no dirás que no…
no dirás que no…
no dirás que no…

Ella.- La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mi me importa un bledo.

Ell.- Siempre me traiciona la razón
y me domina el corazón ….

Ella.- Venga, José, que las cosas no se hacen solas
Que pa` tenerla` hay que querer.

Ell.- y qué le voy a hacer,
si otra cosa en la vida
yo ya no sé hacer,
yo te juro que te adoro, pero…

Ella.- no no no…
no no no…

Ell.- no puedes escapar,
no te resistas nunca.

Ella.- Me pides más, más de lo que yo puedo dar

Ell.- Mal parece que solo me quedé
Y fue pura todita tu mentira
Que maldita mala suerte la mía
Que aquel día te encontré

Ella.- Tengo el presentimiento de que empieza la acción
Y las mujeres somos las de la intuición

Rodríguez

Ara, que aviat es faran públics els nomenaments del nou govern, us puc anunciar (sigueu discrets) que seré el “Director de la Agencia Española del Uso Racional de los Apellidos”. Aquest nomenament m’honora. La meva única missió serà vetllar pel correcte ús d’aquests mots que serveixen per anomenar-nos. Una de les primeres mesures que prendré serà la de perseguir fins el desmai als qui anomenem de forma incorrecta al nostre “Presidente del Gobierno”. Ja n’hi ha prou. En primera instància les sancions seran administratives, poden arribar a esser penals. No s’ha de canviar l’ús de les coses. Al pa, pa i al vi, vi. Les coses serveixen pel que serveixen i qui no en faci bon ús, que s’atengui a les conseqüències. Si no es posa fi a aquest desgavell, aviat la nostra comunicació serà impossible. El risc que correm és molt gran i les pèrdues poden ser incalculables, tant en l’apartat econòmic com social. Situacions tan ancestrals com quedar-se de “rodríguez” poden convertir-se amb “quedar-se de zapatero”, o sigui una situació que a priori sembla esperançadora pot convertir-se en sonsa i avorrida. Els detractors, que n’hi hauran, parlaran de “fets diferencials”, però estiguin tranquils que s’arbitraran unes polítiques encaminades, no a un simple canvi de l’ordre dels cognoms si no a una reassignació de cognoms, seguint la filosofia del govern, per tal que l’ample col·lectiu de “transcognomiants” tinguin reconeguts els seus drets. A tot això també es treballa amb la creació d’una comissió inter-ministerial, per coordinar el desplegament de les lleis, en la que hi seran representats Hisenda, Interior, Salut, Consum i Justícia (queda exclòs el ministeri de Defensa). Des d’aquí vull llençar una crida a la col·laboració de tota la ciutadania. En tota la meva carrera política sempre he tingut un principi : “No pensis què pot fer el govern per tu, si no què pots fer tu pel govern”.